La mestra que guardava cartes

L'última setmana de curs, la senyoreta Camps feia sempre el mateix exercici: cada nen escrivia una carta al seu jo de vint-i-cinc anys.

No era un caprici de darrera hora. Ho havia après d'una mestra vella, la senyora Roure, el primer any que va fer de substituta a l'escola de la Torre Vermella, quan encara no sabia ni on guardava el guix la conserge. «Els nens obliden qui eren», li havia dit la senyora Roure amb la veu ronca de qui ha cridat massa vegades «silenci» en trenta anys de classes. «I quan són grans, necessiten algú que els ho recordi.»