La clau sota l'estora

Quan en Bernat va marxar de casa, va marxar malament. Va marxar amb portes que van quedar tremolant al marc molta estona després que ell hagués desaparegut carrer avall, amb crits que encara ressonaven dins les parets de la cuina, i amb una frase que sa mare, la Remei, va repetir mentalment durant anys sencers intentant entendre-la del tot, com si fos un enigma que amagués una clau més important que qualsevol altra.

«No torneu a buscar-me», havia dit, dret al llindar, amb la motxilla penjant d'una sola espatlla i els ulls vermells de ràbia i de vergonya barrejades. «I no penseu que tornaré jo, perquè no ho faré mai.»

El seu pare, en Ramon, no havia dit res aquella nit. S'havia quedat assegut a la cadira de la cuina, amb les mans planes sobre la taula de fusta, mirant com el seu fill sortia per la porta verda que ell mateix havia pintat feia deu anys, un estiu que ara semblava d'una altra vida.