El pa de cada dilluns

El forn del Robert tenia les parets ennegrides pel forn de llenya i olor de pa calent des de les cinc de la matinada. Havia après l'ofici del seu pare, que l'havia après del seu, i durant trenta anys havia repetit els mateixos gestos sense fer-se gaires preguntes: pastar, deixar reposar, coure, vendre. A les vuit del vespre tancava la persiana metàl·lica i, cada nit, quedava una safata de barres que ningú havia comprat. Durant anys les havia llençat directament al contenidor del darrere, perquè així li havien ensenyat que es feia: el que no es ven, es tira, i no s'hi pensa més.

Aquell hivern, però, alguna cosa el va incomodar. Era un dimarts de gener, feia un fred sec que tallava la cara, i mentre abocava el pa del dia al contenidor va veure, arrepapat contra la paret del carreró, en Ferran, un home que dormia sovint als voltants de la plaça de l'església. El Robert va aturar-se amb la safata a les mans. En Ferran no va dir res, no va demanar res, només el mirava amb els ulls mig tancats pel fred. El Robert va sentir una vergonya que no sabia posar en paraules: llençava menjar a pocs metres d'algú que no en tenia.