Els guants del porter

Va ser una pilota fàcil. D'aquelles que un porter juvenil atura mil vegades sense pensar-hi, gairebé per instint, i que aquell dia, per algun motiu que ningú va saber explicar, se li va escapar entre els braços com si els guants s'haguessin tornat de fusta.

Minut vuitanta-nou. Zero a un. El pavelló municipal del barri, ple fins a la barana de mares, pares i companys d'institut, es va quedar en un silenci tan espès que l'Àlex va poder sentir la pilota rebotant contra la xarxa i, després, contra el terra, dues vegades, com un rellotge que marcava l'hora exacta del desastre.

Adéu ascens. Adéu la temporada de la seva vida, la que havia començat l'agost anterior amb una pretemporada dura, dies de córrer sota un sol que cremava els polzes, i que s'havia anat construint partit rere partit fins a arribar a aquella final absurdament senzilla: guanyar per continuar a Primera Regional, l'única categoria que el poble havia tastat en vint anys de club.