Carta al meu fill de vint anys

Fill meu, sé que no llegiràs aquesta carta quan te l'enviï. La deixaré en un calaix, o potser dins d'un llibre que algun dia obriràs sense pensar-hi, i està bé que sigui així. Hi ha coses que només es poden dir quan ja no fan mal a qui les diu, i aquesta n'és una. T'escric avui, el dia que fas vint anys, no perquè tingui res d'urgent a dir-te, sinó perquè fa temps que sento que hi ha un munt de paraules acumulades dins meu que mai he sabut treure en veu alta, i he pensat que potser, si les escric, es queden fixades en algun lloc més durador que la meva memòria, que ja sé que un dia em fallarà.

Recordo el dia que vas néixer amb una precisió que em fa por, perquè sé que la resta de records de la teva infància se m'estan tornant borrosos, es barregen entre ells, i em costa distingir si aquell estiu a la platja va ser quan tenies quatre anys o cinc. Però el dia que vas néixer el tinc gravat sencer: la llum de l'habitació, la cara que vas fer just abans de plorar, la sensació que vaig tenir de no estar preparat per a res del que venia i, alhora, la certesa absoluta que faria el que calgués. Aquesta contradicció, no estar preparat i alhora estar disposat a tot, ha estat una mica el resum de tots aquests vint anys.